La informació internacional ens permet estar connectats amb el món i saber què passa més enllà de les nostres fronteres. Per tal d’estar ben informats és vital conèixer allò que sobrepassa les noticies més properes i quotidianes i, per això, a qualsevol noticiari –també als de televisió, per suposat– es reserva un espai on s’hi inclouen les notícies internacionals. Aquestes, però, no es tracten de la mateixa manera a totes les televisions i, especialment, s’hi pot observar una diferència substancial entre les cadenes públiques i les privades.

Per tal de corroborar aquesta teoria, durant la setmana passada (del dilluns 24 de febrer al diumenge 1 de març) vaig estar analitzant detalladament el tractament de la informació internacional dels telenotícies del vespre de les 4 cadenes més rellevants del nostre país: dues de públiques, com Tv3 i La1; i dues de privades, com Telecinco i Antena 3. L’anàlisi va consistir en anotar el nombre de notícies de caire internacional que apareixien en cada noticiari i, a més, constatar quin tracte se li donava a cadascuna d’aquestes, és a dir, si hi apareixien corresponsals o enviats especials, la profunditat i extensió de les peces, etc.

Els resultats són els següents:

A simple vista, la primera i més evident conclusió que se’n pot extreure és que, efectivament, hi ha dos blocs diferenciats que coincideixen amb el tipus de propietat –pública o privada– dels mitjans: TV3, amb 31 notícies internacionals, i La1, amb 27, estan considerablement per sobre de les privades Telecinco i Antena 3, que durant la passada setmana van informar de 21 i 20 notícies internacionals respectivament.

Quant a les peces extenses, La1 és qui encapçala el rànquing: tracta amb profunditat i amb la intervenció d’un corresponsal o enviat especial, pràcticament, totes les informacions internacionals que emet, demostrant, així, els amplis recursos d’una televisió pública estatal. D’altra banda, crida l’atenció la similitud de peces extenses de TV3 i les dues privades, però aquest fet té una explicació: el coronavirus.

El Covid-19 va irrompre de ple en l’agenda informativa durant la setmana de l’anàlisi perquè van començar a créixer els casos d’infectats a Espanya: els informatius de les 4 cadenes van parlar-ne tots els dies i gairebé sempre elevant la notícia com el tema principal del dia. És per això que, probablement, els resultats hagin quedat una mica alterats respecte a una setmana més rutinària. Per observar les dades sense la incidència de les notícies internacionals sobre el coronavirus vaig decidir fer el mateix gràfic prescindint d’aquestes:

Una vegada omeses les notícies internacionals del coronavirus les dades són encara més exagerades, ja que ens mostren que tant Telecinco com Antena 3 van emetre només 4 peces extenses d’informació internacional durant tota la setmana. A més, les xifres sense les notícies del Covid-19 ens mostren que aquestes cadenes privades tant sols incorporen una mitjana de 2 notícies internacionals al dia, una quantitat força discreta que ens mostra que Telecinco i Antena3 es limiten a explicar les notícies estrangeres essencials.  

No només quantitat; també qualitat

A banda de la quantitat de peces internacionals de cada mitjà, també és adequat analitzar-ne la qualitat, la manera com es tracten aquestes noticies i els recursos que s’hi destinen. No és el mateix mencionar un conflicte internacional durant 20 segons amb imatges d’agència de fons, que dedicar-hi un temps més considerable a través de la intervenció de corresponsals o experts en la matèria. En aquest aspecte, les televisions públiques, tant TV3 com La1, en son un molt bon exemple. Cadascuna té els seus propis punts forts: la televisió catalana destaca, generalment, per un tractament més ‘arreportatjat’ de les notícies amb la intervenció clau dels corresponsals; l’espanyola, tot i que també elabora peces d’aquest estil, destaca pel gran equip de corresponsals distribuït per tot el planeta que, generalment, apareixen en directa en forma d’stand up.  

És innegable que des de ja fa més d’una dècada el consum de premsa en paper, la de tota la vida, ha anat caient en picat de manera continuada; cada any amb dades més frustrants i desesperançadores que l’anterior que fan fàcil predir el futur d’aquest mitjà. Però, evidentment, els antics lectors de la premsa tradicional no han desaparegut d’un dia per l’altre, sinó que han optat per canviar de format: s’han decantat pels diaris digitals, uns mitjans que han aprofitat la crisi dels altres per créixer com l’espuma i situar-se inclús per davant dels que no fa gaire tenien tot el protagonisme. L’èxit sobtat del suport digital s’ha traduït en l’aparició de cada vegada més mitjans d’aquest tipus, generant inclús una sensació d’overbooking en el sector que comporta una competitivitat aferrissada entre els diferents portals.

Aquesta gran competència, però, no sembla beneficiar la qualitat periodística, ans al contrari; per tal de treure el cap entre tants mitjans els diaris digitals recorren a tècniques poc dogmàtiques, com el clickbait, la publicació de peces sensacionalistes –que sovint són publicades en una mena de marca paral·lela del mitjà on tot s’hi val– i, fins i tot, l’elaboració de notícies falses. Totes aquestes ocurrències han aparegut de la mà de la premsa digital –o almenys ho han fet amb una presència força més notòria– i la seva multitudinària competència. Són tècniques que, probablement per la llibertat que ofereix el suport digital i el teòric rigor de la premsa tradicional, estan més presents a la xarxa que no pas al paper.

Clickbait

El que tradicionalment es coneix com un titular cridaner, per desgràcia, és una tècnica força estesa arreu. Però mentre la premsa escrita en pot fer ús a les seves portades –i d’aquesta manera convèncer al lector indecís que s’apropa al quiosc de bon matí–, els mitjans digitals en fan un ús abusiu i l’apliquen a gairebé totes les peces. El per què? El clic: el titular ha de cridar l’atenció tant sí com no per tal que l’usuari entri a llegir-la i el mitjà se’n beneficiï amb la publicitat que hi apareix. Aquests titulars poden conduir a interpretacions errònies de la notícia que, després d’haver-la llegit al complet, la seva idea canvia substancialment.

Peces sensacionalistes

Aquest tipus de peces (no) periodístiques són molt sucoses pel mitjans digitals, ja que no els hi fa falta formular un titular original i cridaner de manera rebuscada; la notícia ja és impactant per si mateixa. Tant impactant com innecessària, per cert. Ens hi podem trobar de tot: desgràcies humanes alienes, aportacions ridícules sobre tot tipus de celebritats, vídeos virals a la xarxa, peces masclistes que es fixen en les dones dels esportistes… Això sí, els mitjans digitals –tant els nadius com els que no ho són– s’escuden col·locant les peces morboses sota una marca paral·lela o secció que engloba tot aquest despropòsit. Alguns exemples són: ‘La Jungla’ d’El Español, ‘Otro Mundo’ de Mundo Deportivo o ‘Tremending’ de Público.

Notícies falses

Afortunadament aquest tipus de peces no són tant freqüents com les dues anteriors, però és una evidència que amb l’escalada dels mitjans digitals aquests últims anys les notícies falses han estat més recurrents en aquesta plataforma. No sabria determinar exactament el per què. Sí que puc deduir que és molt més fàcil difondre una notícia falsa dins la immensitat de la xarxa que no pas en un diari tradicional de caire seriós. Cal dir, però, que a diferència dels dos tipus de peces anteriors que alguna vegada o altra tothom ha caigut en la temptació de publicar, aquest tipus de notícies estan limitades a uns certs mitjans. Al pol oposat es troben els mitjans, o part d’aquests, que es dediquen exclusivament a desmentir aquestes notícies falses que, per poques que es publiquin, embruten la professió del periodisme. Aquest, però, ja és un altre tema.

A l’hora d’elaborar un producte informatiu, els periodistes i comunicadors, a banda de complir amb els objectius suprems de la professió, també hi acostumen a afegir un toc diferent per atrapar al consumidor. Això passa especialment en televisió, on hi prima molt més l’aspecte visual i, per tant, on es tendeix a innovar amb més assiduïtat amb els productes informatius. El repte, doncs, és informar rigorosament a l’espectador i d’una manera atractiva; tot això, però, sense caure en el perill que aquest segon aspecte trepitgi i deixi de banda el primer i, d’aquesta manera, la informació es transformi en entreteniment.  

En aquest sentit, la informació esportiva a la televisió no ha estat prou madura com per mantenir aquest equilibri: en molts casos, el tractament de les notícies esportives s’ha pervertit completament i ha passat a ser alguna cosa més pròxima a un programa d’entreteniment que no pas a un noticiari esportiu.

3 cadenes competint amb el mateix mètode

Aquest model es va començar a cuinar a Cuatro a partir de l’any 2006 quan es va posar en marxa el projecte de Deportes Cuatro, encapçalat per la carismàtica parella de periodistes i presentadors coneguda com ‘Los Manolos’ (Manolo Lama i Manu Carreño). L’espai repassava l’actualitat esportiva –tot i que amb l’habitual enfocament gairebé exclusiu cap al futbol– d’una manera més extensa i detallada del que s’havia vist fins el moment. A aquest nou espai el caracteritzaven una actitud més propera a l’aficionat, amb un to distès i desenfadat que, fins i tot, recordava al d’un intercanvi d’opinions entre amics en una barra de bar, i d’altra banda, uns muntatges de vídeo que explicaven a bombo i platerets les notícies esportives del dia.

Aquesta recepta funcionava, i molt. Deportes Cuatro va ser líder en la seva franja durant més de 10 anys seguits i, enmig del creixement imparable del format, van aparèixer nous competidors imitant l’essència de ‘Los Manolos’: en l’any 2013, la Sexta va deixar la secció d’esports en mans de Josep Pedrerol i el seu programa Jugones, i a partir del 2017, GOL també va iniciar el seu espai particular, El Golazo de Gol, amb Jesús Gallego i Manolo Lama, que va abandonar dos anys abans el projecte amb què va començar tot.

En l’actualitat, encara es manté la coexistència d’aquests tres programes esportius –tots tres amb la mateixa essència– i la competència ferotge que protagonitzen aguditza encara més la deriva de la informació esportiva cap a l’entreteniment.

La competència ferotge aguditza encara més la deriva de la informació esportiva cap a l’entreteniment.

A dia d’avui, Jugones, un espai en què el seu conductor n’és el clar protagonista, ha assumit el lideratge que durant molt de temps va ocupar Deportes Cuatro. I ho ha fet doblant l’aposta: cada programa comença amb dues o tres notícies d’impacte que tenen poc a veure amb les noticies tradicionals esportives, amb el clar objectiu d’enganxar l’espectador. Aquestes peces, que voregen el sensacionalisme, tracten, per exemple, caigudes de ciclistes, col·lisions de cotxes en tot tipus de competicions, accidents d’esquiadors o desaparicions d’alpinistes. D’altra banda, la clàssica informació esportiva sol ser tractada –com els altres dos programes– amb un enfocament diferent a la manera tradicional: posant èmfasi en la polèmica o en el detall estrambòtic i cridaner del fet i, en conseqüència, deixant de banda la informació veritablement important. El temps dirà fins a quin extrem aquests programes seran capaços d’estirar el xiclet de l’entreteniment –en detriment de la informació– per tal d’aconseguir més espectadors.